UBICACIÓ
El jaciment del Puig del Cocodril se situa al terme municipal de Subirats, dins de la comarca de l’Alt Penedès. L’assentament en qüestió s’ubica a dalt d’un cim anomenat Puig del Cocodril o Pujol d’en Figueres, amb una alçada de 297 msnm, i forma part del que es coneix com els contraforts del massís d’Ordal, és a dir, les primeres muntanyes i turons abans d’entrar a l’interior del complex muntanyenc. Presenta un relleu força escarpat, principalment al vessant oest, però de manera més destacada al vessant est, on hi ha el Salt del Llop, un penya-segat rocós i dret que presenta un desnivell de gairebé 100 m des de dalt de tot del cim fins al torrent que passa pel seu fons. Els vessants sud i nord no són tan abruptes, i per això presenten una forma més allargassada.
El jaciment arqueològic com a tal ocuparia la part més alta del puig, estenent-se cap als voltants en un radi aproximat d’uns 60-80 m, i allargant-se cap a un turó veí. En total, la superfície delimitada seria de de 3,5 ha. Tot i així, l’extensió de l’assentament molt probablement ocuparia només el cim del Puig del Cocodril, definint una superfície d’entre 1,2 i 1,6 ha. La part més important del jaciment, i la que fins ara ha estat excavada, es troba a la banda sud, on hi ha una gran terrassa que comprèn una superfície de 4.000 m2.
La seva situació en una posició elevada i el fet que al seu peu s’hi trobi immediatament la llera del riu Anoia el dota d’una vista privilegiada i de llarg abast, divisant els contorns de la serralada prelitoral, Montserrat i Sant Llorenç del Munt i, ja a la llunyania, el Montseny i part del Pirineu. D’aquesta manera, gaudeix d’una visió gairebé completa de la plana penedesenca, si més no de la seva part septentrional, a més de bona part de les conques hidrogràfiques del riu Anoia i del riu Bitlles, tenint a poc més d’un quilòmetre l’indret d’unió d’aquests dos cursos fluvials.
HISTÒRIA DE LA RECERCA
La primera persona que documenta les restes del jaciment és el mossèn i espeleòleg Norbert Font Sagué en una excursió realitzada a l’anomenat llavors “Pujol de Subirats” el 13 de juliol de 1899 juntament amb el sadurninenc Marc Mir Capella. Tot el que van veure i trobar al capdamunt del puig va ser recollit al diari de Norbert i posteriorment publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. En el context del territori, la troballa de Norbert Font del 1899 va resultar en el segon jaciment arqueològic descobert al Penedès, després del de Sant Miquel d’Olèrdola al 1776 pel monjo i historiador Jaume Pasqual.
No serà fins a la dècada de 1930 i en plena Segona República Espanyola quan es realitzin les primeres prospeccions arqueològiques al jaciment (segons els paràmetres de l’arqueologia d’aquell moment), que van anar a càrrec del prevere aficionat a l’arqueologia Martí Grivé Massó. Les seves troballes i estudis els va anar publicant al Butlletí del Centre Excursionista Vilafranquí. Passada la Guerra Civil, un col·laborador de Martí Grivé, Pere Giró Romeu, conegut posteriorment per ser un dels principals arqueòlegs del Penedès del segle XX, va recollir el testimoni i els coneixements del seu company. D’aquesta manera, en una de les seves primeres publicacions al 1943, va incloure el jaciment en una recopilació de tots els jaciments penedesencs que es coneixien fins llavors. No obstant, l’interès de Pere Giró pel puig no es quedaria aquí, i unes dècades més tard, al 1961, el mateix arqueòleg va realitzar-hi una exploració superficial.
A partir dels anys 70, al Puig del Cocodril s’hi han realitzat diverses prospeccions per part de particulars, sense permisos adequats i sense que se’n coneguin els resultats. Bona part de la informació que es coneix d’aquests anys gira entorn a Antoni Adell, veí de Sant Sadurní. No va ser fins l’any 2017, després de més d’un segle del descobriment del jaciment, quan es van dur a terme les primeres excavacions arqueològiques professionals, a càrrec d’ArqueoVitis.
EL JACIMENT
El Puig del Cocodril és una fortificació o oppidum del període ibèric ple (segles IV-III aC), amb diverses fases més antigues de l’ibèric antic (segle VI-V aC) i amb la possibilitat que s’iniciï en la primera edat del ferro (segle VII-VI aC) segons ens indiquen els materials ceràmics identificats fins l’actualitat.
El seu abandonament, probablement a finals del segle IV aC o principis del segle III aC, no respon als paràmetres habituals dels jaciments ibèrics de la zona, que sovint son abandonats o destruïts a partir de la plena implantació de la cultura romana al territori, en el marc de la Segona Guerra Púnica que va enfrontar romans i cartaginesos entre els anys 218-201 aC (finals del segle III aC).
Un dels elements més destacats de l’assentament és el sistema defensiu, caracteritzat per les seves grans dimensions i per adaptar-se a la perfecció a l’orografia del terreny. Està format per diversos elements: dos trams de muralla, de 50 i 23 m lineals respectivament, amb una conservació màxima de 2,20 m; un passadís d’accés, delimitat pels dos trams de muralla; una torre geminada, de forma rectangular (17,75 m x 6,75 m), d’angles externs arrodonits, i formada per dos àmbits interiors simètrics; una torre adossada; i un fossat en forma de V. Alguns d’aquests elements, principalment la torre geminada, presenta unes característiques que ressalten molt respecte a la resta de formes constructives, i resulten força singulars no només en el món iber, sinó també en el context del Mediterrani Occidental.
L’espai fins ara més conegut és l’Edifici 1, situat a la part central de l’assentament. En un dels seus recintes, el Recinte 1, s’ha documentat un conjunt de peces senceres in situ, de materials i usos molt diversos: peces ceràmiques; peces lítiques, algunes de marbre; peces metàl·liques, tan de bronze com de ferro i de plom; peces de corall; peces de terracota; i elements de fauna. Els recipients ceràmics, molt abundants, sobretot les àmfores, estaven trencats en diferents parts, però en la majoria d’ells se’n conservava la forma original. A destacar són uns pesos de marbre, ben treballats, que s’adscriuen a un sistema metrològic propi dels ibers conegut amb el nom de A-O-KI: una beina d’espasa de La Tènne, doblement doblegada expressament i corresponent a un trofeu de guerra; un botó de bronze i corall, element d’abillament personal que formava part d’una fíbula; i un enterrament infantil sota paviment, corresponent a un individu perinatal d’entre 38 i 40 setmanes de gestació.
A nivell general del jaciment, s’ha pogut constatar la presència d’un camp de sitges medieval. Tot i així, la seva extensió total, de moment, és desconeguda. La ceràmica medieval que s’hi ha documentat correspon a una tipologia força estesa i usada al llarg de diversos segles (ceràmica grisa medieval) i, per tant, no permet una concreció gaire precisa pel que fa a la cronologia (segles X-XII dC). No obstant, la presència d’algun fragment de ceràmica carolíngia convida a pensar que la construcció de totes aquestes estructures tipus sitja es varen fer al segle X dC, sense arriscar-se, de moment, i per falta d’estudis més especialitzats, a remuntar-ho al segle IX dC. La presència d’aquestes sitges va enllaçada molt probablement al conjunt de barraques de pedra situades a la part superior del puig, tradicionalment datades d’època medieval, i també al veí castell de Subirats.Aquesta excavació arqueològica està integrada en el projecte d’investigació El canvi sociocultural a la Cessetània oriental (Penedès i Garraf) durant la protohistòria i l’època romana republicana: una perspectiva històrica i evolutiva dirigit pel doctor Rafael Jornet, i forma part dels projectes de recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.