Situat a 297 msnm dalt d’un cim de la serra d’Ordal i separat per un penya-segat del Castell de Subirats, es troba el Puig del Cocodril, un jaciment ibèric amb més de 2600 anys d’història. Envoltat per dues corrents d’aigua i terrenys idonis pel cultiu, domina l’important eix fluvial del riu Anoia i gaudeix d’una vista privilegiada que abasta des del Montseny al Baix Llobregat amb indrets de les comarques del Vallès Occidental, el Ripollès, el Bages, l’Anoia, l’Alt Camp i l’Alt i el Baix Penedès.
El jaciment es coneix des de l’any 1899, gràcies als estudis geològics i espeleològics de Mn. Norbert Font i Sagué del Centre Excursionista de Catalunya. El Puig del Cocodril va ser el segon jaciment arqueològic descobert al Penedès, després de Sant Miquel d’Olèrdola. Seguidament, a inicis del segle XX autors pioners en l’arqueologia penedesenca com Pere Martí Grivé, Pere Giró, Antoni Ferrer o Anton Adell referencien el jaciment.
Les primeres exploracions es produeixen a principis dels anys 1930 i segons els paràmetres de l’arqueologia d’aquell moment. Aquestes constaten l’existència d’un poblat fortificat d’època ibèrica i el mateix P. M. Grivé interpreta el jaciment, anys més tard, com un poblat de considerable extensió. Posteriorment, hi ha constància de la realització de diverses cales i prospeccions realitzades per clandestins i afeccionats, de les quals no se’n coneixen els resultats ni cap tipus de documentació.
Fotografia aèria de la situació del jaciment a l’inici del projecte. AeroCat – 2017- 
Primers sondejos al jaciment. AeroCat – 2017- 
Primers sondejos al jaciment. AeroCat – 2017- 
Fotografia de l’equip d’ArqueoVitis sccl excavant el recinte – 2021- 
Fotografia de la muralla i accés al assentament. AeroCat – 2021- 
Planta de l’àrea intervinguda durant la campanya del 2021
El Puig del Cocodril és una fortificació o oppidum d’època ibèrica i un important enclavament estratègic de control del territori i del comerç, ja que visualment domina tota la vall de l’Anoia, l’antiga Via Heraclea (dita posteriorment Via Augusta) i una gran part del Penedès. A més, se situa en una zona fronterera entre les tribus cossetana i laietana.
El material arqueològic documentat és abundant i divers. A nivell ceràmic hi ha una gran quantitat de fragments d’àmfora ibèrica i, puntualment, importacions fenícies, púniques de l’Illa d’Eivissa i gregues. Donada l’homogeneïtat del material, on predomina la ceràmica ibèrica, la cronologia del jaciment se situa en el període ibèric ple (segles IV aC) i l’ibèric antic (segles VI-V aC), tot i que la presència de materials de la fase preibèrica (o primera edat del ferro) suggereix la possible existència d’una fase anterior d’inicis del segle VI aC (contemporània a la fase inicial de la Font de la Canya d’Avinyonet del Penedès o també de la Timba de Santa Bàrbara de Castellet i la Gornal). La recuperació d’uns pocs materials ceràmics d’època medieval ens indica una ocupació posterior de poca transcendència, probablement relacionada amb el Castell de Subirats.
Els treballs d’obertura i de delimitació arqueològiques han permès marcar el perímetre de la fortificació i iniciar el coneixement sobre l’urbanisme desenvolupat a la part d’intramurs. La superfície delimitada és d’aproximadament 3.500 m2, tot i que al Puig del Cocodril per la cara nord apareix material antic en superfície fins a una extensió d’1,6 Ha aproximadament. Tot i que aquests treballs estan en una fase embrionària i que caldrà continuar amb la delimitació de les restes durant les properes campanyes, tot sembla suggerir que, durant la fase dels segles IV-III aC, l’urbanisme s’articula a partir d’una espai obert (no construït, com una mena de plaça) de forma més o menys circular, que se situa davant de la torre geminada donant accés a diversos edificis de grans dimensions i amb diverses compartimentacions. Els edificis delimitats semblen disposar d’una tipologia semblant a l’edifici 1 documentat, i parcialment excavat, a la darrera campanya d’excavacions de 2019.
Tot i que la cronologia de la fundació del jaciment (que tal vegada es remunta al segle VI aC) i les fases més antigues de l’ibèric antic (dels segles VI-V aC) no han estat objecte encara d’excavacions exhaustives (només documentades en els sondejos de la primera excavació de l’any 2017), cal dir que el seu abandonament, probablement a finals del segle IV aC o principis del segle III aC, no respon als paràmetres habituals dels jaciments ibèrics de la zona, que sovint son abandonats o destruïts a partir de la plena implantació de la cultura romana al territori, en el marc de la Segona Guerra Púnica que va enfrontar romans i cartaginesos entre els anys 218-201 aC (finals del segle III aC).
Aquesta excavació arqueològica està integrada en el projecte d’investigació El canvi sociocultural a la Cessetània oriental (Penedès i Garraf) durant la protohistòria i l’època romana republicana: una perspectiva històrica i evolutiva dirigit per Joan Sanmartí, Catedràtic del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i forma part dels projectes de recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.