Durant les obres del del nou camí d’accés de l’església de Sant Pere de Castellet (Castellet i la Gornal, Alt Penedès) han aparegut en superfície una sèrie d’ossos humans relacionats amb una fossa de l’antic cementiri d’època baix medieval i moderna, que fou desplaçat al nou emplaçament durant el segle XVIII. Aquestes restes han estat traslladades en un nínxol propietat de l’ajuntament del cementiri de Castellet. L’aparició d’aquestes restes humanes, així com l’aflorament d’un llit de roca calcària sedimentaria en la part més alta de l’àrea afectada per la construcció del camí d’accés, han motivat una primera prospecció arqueològica visual.
Resultat d’aquesta prospecció s’ha localitzat la presència d’almenys de tres tombes excavades a la roca a una distància de 30-35 metres al nord de l’església de Sant Pere i s’ha decidit realitzar-ne l’excavació preventiva de les sepultures afectades. L’excavació ha estat dirigida per l’arqueòleg Joan Bernal i ha comptat amb els treballs de l’arqueòloga i antropòloga física Sofia Aldeco, de la cooperativa ArqueoVitis.
Les restes esquelètiques recuperades en aquest espai sepulcral pertanyen a dos individus, una dona i un nen o nena. L’espai consistent en sepultures medievals, correspon a la tipologia constructiva anomenada, tombes de banyera, excavades a la roca i segellades amb pedres grans i mitjanes. Les tombes estan orientades d’est a oest i situades a la part zenital del turó a una distància de 30-35 m. al nord respecte la façana de l’església de Sant Pere.
La tipologia de tombes de banyera documentades excavades a la roca es situen entre els segles IX-X, tot i que la tradició tardoantiga fa que es mantingui el costum de construir les tombes en forma de cista. Més tard, a partir dels segles XI al XV, la majoria de tombes són construïdes amb lloses o pedres en forma de cista o caixa de secció quadrangular i de planta trapezoïdal, tot i que també se’n troben de fosa simple excavades a terra, per sobre del substrat rocallós on es localitzen les de l’etapa anterior.
L’orientació i posició dels difunts és un indicador de la seva religió. En aquest aspecte, podem dir que segurament es tracta d’enterraments cristians, tot i que tant cristians com musulmans solen orientar les seves tombes seguint un eix est-oest. Els enterraments cristians solen disposar el cadàver en posició de decúbit supí, estirats sobre l’esquena, mentre que els musulmans acostumen a situar el difunt sobre el seu costat lateral dret i generalment amb el difunt mirant cap a orient. Tot i que aquestes normes no sempre es compleixen i podem trobar excepcions tant en un cas com en l’altre.
Entre els cristians a més es tendeix a ubicar les necròpolis al voltant dels temples, tant dins com fora i especialment concentrats a l’espai de sagrera i propers a la zona de l’absis a partir del segle IX-X. A la Baixa Edat Mitjana, la mateixa Església insistirà en la necessitat de no realitzar enterraments a l’interior de nuclis urbans però les reiterades recomanacions ens fa pensar que la pràctica estava molt arrelada. Al contrari, el món musulmà tendeixen a concentrar els enterraments fora dels nuclis poblats, prop de les vies de comunicació d’una manera similar a com es feia en el món romà.
En definitiva, sembla que es tracta d’un espai sepulcral cristià en la part més llunyana de l’espai de sagrera de l’església parroquial de Sant Pere de Castellet, sense que puguem precisar la seva cronologia aproximada més enllà dels segles X al XIII. En aquest sentit l’escàs material arqueològic recuperat encara que molt remogut i fragmentari també avala una cronologia amplia d’època medieval a moderna.
Text i imatges de l’arqueòleg Joan Bernal i imatges de l’antropòloga Sofia Aldeco.
Deixa un comentari