La peça, recuperada a l’estructura 217 en un context atribuït provisionalment als segles VII–VI aC, presenta traces de manipulació i d’ús. Podria ser una closca fòssil recollida al Penedès i aprofitada com a pic de mà o punxó.

A la Font de la Canya, a Avinyonet del Penedès, hem recuperat una closca que, quan l’agafes, fa pensar de seguida en una eina. És grossa i robusta, el cos queda ben recollit dins la mà i un dels extrems s’allarga fins a acabar en punta. La vam trobar durant les excavacions d’ArqueoVitis a l’estructura 217, en un context que situem provisionalment entre els segles VII i VI abans de la nostra era, fa més de 2.500 anys. Es tracta d’un gasteròpode marí —un cargol de mar, per entendre’ns— i l’examen directe de la peça ens ha permès reconèixer que va ser manipulada i utilitzada.

La proposta és que servís com a pic de mà o com a punxó robust. En el primer cas, la part ampla faria d’agafador i la punta permetria donar cops; en el segon, es treballaria fent pressió, potser també amb un moviment de rotació, per perforar. La mateixa forma ofereix aquestes possibilitats, però caldrà estudiar el desgast per precisar quina es va posar en pràctica i sobre quin material. Que una peça s’agafi bé és una bona pista; després toca comprovar què s’hi va fer.

Un possible fòssil del Penedès

La comparació amb exemplars publicats apunta a Melongena cf. cornuta, un gasteròpode conegut en el registre fòssil del Miocè. Hi encaixen la closca robusta, l’espira baixa i les grans protuberàncies de la part superior. Aquest «cf.» que posem entremig indica que la peça s’assembla a l’espècie proposada, però que la identificació continua oberta. Si es confirma que és un fòssil del Miocè, la closca ja tindria milions d’anys quan algú la va recollir per aprofitar-la. El cargol hauria viscut en un mar molt anterior als habitants de la Font de la Canya; el que situem als segles VII–VI aC és el context arqueològic on ha aparegut la peça.

I per trobar una possible procedència no cal sortir del Penedès. La bibliografia paleontològica recull exemplars atribuïts a Melongena cornuta a Sant Pau d’Ordal i a La Pedrera, a Sant Llorenç d’Hortons. Aquests registres fan plausible que la closca s’hagués recollit a l’entorn, tot i que no permeten assenyalar un aflorament concret. La hipòtesi ens porta a pensar en algú que reconeix una forma aprofitable entre els materials que té a l’abast: una closca consistent, que es deixa agafar bé i que acaba en punta. Per trobar-li utilitat, no calia saber què era el Miocè. La comparació de la conservació de l’exemplar i dels possibles sediments adherits amb els dels afloraments candidats hauria d’ajudar a precisar-ne l’origen.

Comparar formes per entendre gestos

Entre els paral·lels que hem consultat hi ha els pics de mà fets amb closques de Melongena del jaciment precolombí de Victoria I, a Cuba. Som en un altre lloc i en una altra època, però la comparació és útil: algunes d’aquestes eines conserven una part superior ampla per agafar-les i una prolongació central apuntada com a zona de treball. Ens ajuden a entendre com es pot aprofitar la forma d’un gran cargol marí, sense que això impliqui cap relació entre aquelles comunitats i la gent de la Font de la Canya.

Ara toca afinar la identificació i observar amb detall la punta i les zones que haurien servit d’agafador. L’estudi de les marques d’ús ens hauria de permetre contrastar la proposta de pic o punxó i distingir millor els efectes del treball de les alteracions naturals de la closca. El desgast també ens pot donar indicis del material sobre el qual es treballava i de com es feia servir la peça.

Bibliografia

Bataller, J. R. (1953). «Nota sobre los gasterópodos marinos nuevos del miocénico catalán». Anales de la Escuela de Peritos Agrícolas y de Especialidades Agropecuarias y de los Servicios Técnicos de Agricultura, 12, p. 5–21.

Godo Torres, P. P. (1994). «Industrias de la concha y de la piedra no lascada del sitio arqueológico mesolítico Victoria I, provincia de Camagüey». Dins: Estudios arqueológicos. Compilación de temas. 1990. La Habana: Editorial Academia, p. 140–165.

Harzhauser, M.; Landau, B. M. (2024). «The Colubrariidae, Eosiphonidae, Melongenidae, Pisaniidae, Prodotiidae and Tudiclidae (Gastropoda, Buccinoidea) of the Miocene Paratethys Sea». Zootaxa, 5427(1), p. 1–110. DOI: 10.11646/zootaxa.5427.1.1.

Kovács, Z. (2021). «Middle Miocene Buccinoidea (Neogastropoda) assemblage from the Făget Basin (Romania) in the collection of the Hungarian Natural History Museum, Budapest». Fragmenta Palaeontologica Hungarica, 37, p. 65–99. DOI: 10.17111/FragmPalHung.2021.37.65.

Lidour, K.; Cuenca Solana, D. (2024). «Shell Tools and Use-Wear Analysis: a Reference Collection for Prehistoric Arabia». Journal of Archaeological Method and Theory, 31, p. 875–917. DOI: 10.1007/s10816-023-09622-9.

Moreno, J. A.; Peñas, A.; Rolán, E. (2003). «Contribución al conocimiento de la fauna malacológica miocénica de La Pedrera, Sant Llorenç d’Hortons (NE de la Península Ibérica)». Iberus, 21(1), p. 129–175.